Amb els seus programes i intervencions al carrer ajuden a què la gent perdi la por a viure amb normalitat i sentit comunitari. Són experiències de mitjans de comunicació recollides en un llibre per l’investigadora Clemencia Rodríguez. Quines lliçons en poden treure les ONG que treballen per la pau?
El dimecres 19 de maig, a la Confederació Catalana d’ONG per la Pau, els Drets Humans i el Desenvolupament, Clemencia Rodríguez, investigadora sobre mitjans ciutadans de la Universitat d’Oklahoma ens va enlluernar amb una explicació ben clara i planera sobre l’apropiació de les noves tecnologies a tres regions colombianes que viuen assetjades pel conflicte armat. El dia abans, la investigadora va impartir un seminari a la UAB organitzat per la Càtedra Unesco de l’Institut de Comunicació.
“És impossible entendre el paper d’un mitjà ciutadà sense entendre el context en que es mou”, ens explicava Rodríguez, en aquest cas el d’un conflicte que ha aïllat i atemorit la població. A partir d’aquesta premissa ens va presentar les diferents iniciatives de mitjans ciutadans. Ens parlava d’unes històries humanes i de ciutadania, explicades amb gran sensibilitat, que podem trobar en el seu darrer llibre, Lo que le vamos quitando a la guerra, un treball col·lectiu on “acció i reflexió estan en diàleg i construeixen juntes”.
“Qui vol guanyar un porc?”
"Decoreu el vostre carrer per Nadal i el podreu guanyar". Ràdio Andaquí utilitza la ràdiocicleta, una bicicleta tàndem amb transmissor, antena i micròfon, per arribar a totes les cases del poble i promoure la normalitat i el companyerisme en temps de guerra. El grup de creadores de la ràdio, a Belén de los Andaquíes, al Caquetá colombià, volia que la gent sortís de casa per Nadal i que gaudís en comunitat de la festa. Amb l’esperit de donar la paraula a la gent, l’equip va donar un pas més, donant-la a les noves generacions, i així va néixer l’Escola Audiovisual Infantil.
Aquesta escola per i amb nens i nenes, és un projecte educatiu basat en la utilització de les TIC que mostra realitats de la comunitat que ningú enfoca, les realitats que la canalla coneix i vol mostrar a la seva comunitat. Així, els artistes, creadors i creadores, expliquen històries curtes amb diferents formats audiovisuals a través del seu bloc. Històries com la de “Don Fernado, el lleter del casc urbà que reparteix llet casa per casa amb l’ajut del seu cavall Palomo, per fer felices les nostres mares”.
“Avui, recepta de fesols i un toc d’actualitat”
El Cine Club Itinerant La Rosa Púrpura del Cairo, és un dels projectes centrals del Col·lectiu de Comunicació de Montes de María, al Carib colombià, la terra descrita per l’escriptor Gabriel García Marquez. Aquesta gent entén el cinefòrum com un procés pedagògic on la ciutadania pot recuperar el seu espai públic d’una banda, i de l’altra, construir espai de tertúlia i de reflexió. D’estratègies per evitar la inclusió del militars, guerrillers o paramilitars en tenen unes quantes, com la de no anunciar la pròxima sessió de cinema fins el mateix matí.
Aquest col·lectiu també ha creat una Escola de Periodisme Comunitari, on s’ofereixen cursos de televisió o ràdio per a tothom que en vulgui. Les dirigents són dos comunicadores intrèpides que engrescant a la ciutadania, empoderant-la i apropant-la als mitjans de comunicació. Avui, disposen d’una antena satèl·lit que els permet distribuir a bon preu entre la comunitat programes de televisió comercial, però també inclou programació pròpia. Entre aquesta, un programa de cuina on les dones entre recepta i recepta fan de tertulianes sobre l’actualitat.
“Yuca a bon preu, a la botiga de la Plaça”
La xarxa de ràdios comunitàries del Magdalena Medio (AREDMAG), és un pont de comunicació entre les diferents comunitats de la regió per salvar les dificultats orogràfiques de la zona i els paros armados, períodes en què la guerrilla imposa l’aturada de totes les activitats socioeconòmiques d’una regió. La xarxa, formada per 19 ràdios, té unes funcions socials molt clares: d’una banda, són fòrums de discussió entre els habitants de la zona i fomenten la participació de la ciutadania en el govern local i en els assumptes locals. D’altra banda, són mecanismes de transmissió d’informació d’interès per a la ciutadania, com missatges entre amics i familiars que han quedat incomunicats, ja sigui per una inundació o per la imposició d’un dels actors del conflicte.
Així doncs, es poden sentir frases com: “Mama, no et preocupis, estic bé però encara trigaré unes hores a arribar a casa” o “A la botiga de la plaça es pot trobar yuca a bon preu”. Els participants d’aquesta aventura són estudiants, nens i nenes, professors, organitzacions religions, líders i autoritats locals… La premissa és l’autoformació per part de la mateixa comunitat. Així una jove que comença com aprenent als 16 anys, als 25 pot utilitzar la seva experiència i el seu coneixement radiofònic per entendre i respondre a les necessitats comunicatives dels seus cociutadans. A més, els empara una llei de mitjans comunitaris.
Quines lliçons en podem treure les ONG? Rodríguez en va apuntar tres de molt interessants:
-El paper més important de la comunicació en aquestes regions té a veure amb necessitats de la gent, no amb la comunicació institucional (les famoses notes de premsa!) de les ONG de pau o desenvolupament a Colòmbia (i afegirem a tot arreu). Tampoc amb la comunicació persuasiva, aquella que mitjançant butlletins i campanyes promocionals explica com han de ser les coses per aconseguir un objectiu.
-Les noves tecnologies estan al servei de les necessitats de la comunitat, i no al revés, (en lloc de crear un compte facebook i després intentem buscar-li una aplicació, que no sempre funciona). Primer s’observen les necessitats comunicatives i informatives de la societat, i després és busquen les eines adequades per satisfer-les. Els companys de Ràdio Andaquí van haver de buscar el “seu” micròfon per a la radiocicleta entre cel i terra, (havia de resistir a cops i sotragades!) i no van parar fins a trobar-lo als EUA.
-En contextos de guerra, on les comunitats civils queden envoltades per grups armats enfrontats, els mitjans de comunicació no tenen una funció periodística (de denúncia i prevenció), sinó una funció social, la de treure a la gent al carrer, respondre a les seves necessitats i regalar-los una mica de la seva normalitat perduda.
Precisament, el seu últim treball s’emmarca en la filosofia de la xarxa OURMedia/NuestrosMedios, de la que l’autora forma part. Fundada el 2001, aquesta xarxa pretén facilitar el diàleg entre acadèmics, activistes, professionals i experts en polítiques al voltant d’iniciatives de mitjans de comunicació ciutadans. Tal i com ella mateixa va afirmar “ser acadèmica només té sentit si s’entra en contacte amb la gent que està actuant”. El nombre de persones pertanyents a la xarxa està creixent any rere any i la seva naturalesa és molt heterogènia. T’hi apuntes?
Article publicat a CanalSolidari.org
Tradueix el text al teu idioma
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario