Foto de la expo Balones de África de Fundació Kanouté/Unicef El Barça no només ha venut la seva samarreta al govern de Qatar sinó que, de pas, s’ha venut a Unicef. Aquests dies s’ha parlat molt de la manca de democràcia i de la manca de drets de les dones, els homosexuals o els immigrants, en aquell país. Hem hagut de veure a Guardiola fent un tiqui-taca verbal prodigiós per defensar l’indefensable, i ara sembla que Unicef passarà al darrere el què, certament, seria molt simbòlic del paper que l’organització de Nacions Unides ha jugat en aquest negoci.
I amb tantes hores d’informació esportiva innecessària i banal, ningú no ha acabat d’explicar bé com va ser que Sandro Rosell havia fet tants bons contactes a Qatar. Perquè alguna cosa tenia a veure amb nens: va ajudar el govern qatarí a reclutar els millors de mitja Àfrica per nacionalitzar-los i fer-se una selecció a mida, convèncer a la FIFA que podien organitzar un Mundial de futbol, i demostrar al món que són un règim una mica passat de moda, però superbona gent.
L’empresa de Rosell, Bonus Sports Marketing, va posar en marxa el programa Football dreams i es va encarregar de seleccionar joves promeses africanes i portar-les a la megaacademia de futbol Aspire. Per suposat el programa va rebre crítiques, acusacions d’espoli i fins i tot l’ONG Culture Foot Solidaire va demanar la FIFA el tanqués perquè vulnerava la normativa internacional de trasllat d’esportistes menors d’edat. Des de l’acadèmia Aspire sempre van voler associar-se a Unicef per evitar suspicàcies i, vés per on, Qatar ara té el seu Mundial i nosaltres 165 millones, i posem Unicef de regal.
Algú se’n recorda del Ghana-Uruguai? Com pot ser que amb físics imponents, una pila de jugadors estrella i un continent que sent passió absoluta per la pilota, una selecció africana mai hagi arribat a semifinals en un Mundial? Com pot ser que fins aquest any mai un club africà hagués arribat a una final del Mundial de Clubs? Perquè com diu Galeano, Àfrica no només exporta mà d’obra sinó peu d’obra, i molt, infantil.
Save the children ja va publicar el 2008 un informe sobre l’explotació infantil en el món de l’esport i la “rapiña” europea: 210 dels 368 jugadors de la Copa Àfrica jugaven en equips de 22 països europeus. Alguns grans equips europeus com el Manchester U. o l’Ajax han muntat escoles de futbol a països africans per assegurar-se els traspassos dels millors, i Rosell va muntar la mare de totes les escoles, en una sort d’adaptació petrocolonial de La Masia. Aquest mercadeig de nens africans alimenta tant les il·lusions com les xarxes mafioses i per cada jugador que aconsegueix l’èxit, deixa centenars frustrats, quan no abandonats a la seva sort als carrers de qualsevol ciutat europea.
Fins el 2009 no va entrar en vigor una normativa FIFA per controlar el tràfic de menors. Aquesta mateixa FIFA que ha trigat tant a reaccionar, està ara encantada amb la proposta qatarí de desmuntar a trossets els estadis pretensiosos i excessius que construiran per al Mundial de 2022 i repartir-los pels països pobres. Serà un Mundial futurista, ecològic i supersolidari.
Tot plegat un circ on només compten els diners i on el Barça ha decidit jugar-hi però... cal que hi jugui Unicef? Sense oblidar que en la seva associació amb el Barça ja havia ajudat a netejar la imatge de Nike (que continua les seves males pràctiques)... com quadra tot això amb la seva Champions for Àfrica, i amb la seva línia de treball en esport per al desenvolupament?.
Més enllà dels diners Unicef és un organisme de referència i les seves decisions afecten al sector de la cooperació en general: cal pensar en les conseqüències culturals d’aquest tipus de partenariats, en l’exemple que donen, les portes que obren, els discursos i actors que legitimen.
"Aneu a l’escola, germans. La revolució intel·ligent es l’educació d’Àfrica”
Entradas
