Bon periodisme per a la desobediència informativa

Aquesta primavera fantàstica ha tingut molt d’exercici i pràctica comunicativa alternativa a gran escala. Les anàlisis se’ns van quedant desfasades cada dia.

Ja ho sabíem que el poder financer s’aguanta sobre les potes del poder polític i mediàtic, i que la majoria de la gent ho sent així. Però no era fàcil demostrar-ho. Voilà! Salvant les distàncies amb l’11-M, la mani del 19-J va ser, també, una mani de desobediència informativa. La credibilitat dels mitjans cau en picat i ni tota la unanimitat contra el moviment 15-M aprofitant els fets del Parlament, ni la màquina del grup Godó funcionant a tota pastilla, amb la Rahola multiplicant-se com un ninja passat de coca, van fer l’efecte desitjat.

Molta gent i també molts/es professionals han treballat durant anys, i més o menys conscientment, perquè fos possible. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’és un bon exemple com demostra el vídeo commemoratiu del seu desè aniversari. A més d’aquesta classe de periodisme exprés, aquesta setmana també han publicat, a través del seu Observatori crític dels mitjans, el primer Anuari de silencis mediàtics made in Catalunya. Agafant com a inspiració el llegendari Projecte Censored, 12 periodistes aborden alguns dels temes més silenciats del 2010 i fan la rèplica a les uniformes o escasses cobertures.

La selecció de temes i les peces que els tracten són canela fina: tot allò que no s’ha dit sobre alguns intocables (la família real i Samaranch), o la banca i rodalies (les autopistes d’Abertis-La Caixa, la dació en pagament, els guanys de la banca des de l’inici de la crisi o Andorra, el paradís fiscal català), sense oblidar els maltractaments i abusos als Centres d’Internament d’immigrants, les agressions racistes i feixistes al País Valencià, l’absolució de Núria Pòrtulas, l’estat d’alarma dels controladors o les consultes populars sobre educació de la Plataforma valenciana per l’Ensenyament Públic.

Per deformació professional em quedo amb el report de Laia Altarriba sobre les empreses catalanes que exploten de forma il•legal els recursos del Sàhara Occidental, perquè és l’únic en clau explícitament global/local.

Tant de bo que aquest nou cicle sociopolític comportés l’articulació d’iniciatives com aquesta amb moltes d'altres de l’estil per treure-les dels nostres guetos i construir un autèntic moviment popular alterinformatiu.

De Sol va sortir Periodismo ético ya i alguna cosa comença a moure’s quan la Defensora del Lector/a d'El País utilitza la seva columna per contestar a l’Observatorio de Medios de la Asamblea Popular de Arganzuela.

Se'ls escapa el monopoli però no podem renunciar a bones polítiques públiques de comunicació. Com aconseguim que a la gent li preocupi tant la informació com les hipoteques o l'atur? com ens ajudem els/les periodistes a perdre la por?