viernes, 21 de noviembre de 2008

Hora Q: la pobresa que fa plorar



El programa Hora Q va dedicar un apartat arrel del nou informe de l’Àrea d'Inclusió Social de l'Obra Social Caixa de Catalunya sobre les persones sense sostre. Al plató es va portar el testimoni de Juan Manuel Martínez, ex periodista de La Vanguardia que avui viu al carrer, i es van mostrar articles que havia publicat. Durant l’entrevista, l’exjugador del Barça, José Gomes Edmilson, proper en el passat a Martínez, va parlar amb ell en directe “per donar-li suport”. A continuació, es va entrevistar el director de Càritas Diocesana de Barcelona, Jordi Roglà, que es va dirigir amb calidesa cap al sense sostre que seia al seu costat. Roglà va parlar de l’inici dels processos de pobresa i exclusió.

Tot seguit, el professor d’ESADE, col•laborador del programa, va demanar l’entrevistadora que corregís l’enfocament de l’entrevista i va recordar que darrera les xifres hi havia el drama de persones individuals, centrant la pregunta en: què pot fer la societat civil per ajudar els sense sostre?

El col•laborador d’Hora Q, Jordi Gil, explica a l'entrada del seu bloc "Una vida sense sostre" que el programa pretenia aproximar a la ciutadania les vides de gent sense sostre, entendre aquest col•lectiu que genera indiferència social i allunyar el tòpic que els jugadors de futbol viuen en un altre món.

El que es va aconseguir, però, va ser fer sentir els espectadors culpables i corresponsables de la situació, sense donar-los la oportunitat de fer una reflexió crítica del tema i poder conèixer la causa de la situació que es denunciava.

Equiparar les persones sense sostre a persones sense feina, obviant les dificultats en les que es troben, és assenyalar injustament els sense sostre com a responsables del seus propis drames. Un aprofundiment del tema de la pobresa i l’exclusió ha d’anar més enllà de mostrar en directe els llocs de Barcelona on viuen o reduir un rigorós estudi a xifres i comparació de nivells de pobresa entre ciutats. Al plató, Juan Manuel Martínez es va emocionar davant les càmeres amb la trucada telefònica d’Edmilson i va patir, indefens, la fredor de l’espectacle mediàtic.

Des del sector de les ONG, es treballa per denunciar les causes de l’exclusió social. Tot i l’esforç de molts periodistes, els mitjans continuen retratant, però, els testimonis de la pobresa, tractant les causes superficialment i mostrant només les conseqüències dels problemes socials, molt més emotives i potser menys aborrides.

1 comentario:

Eloísa Nos dijo...

Gracias por esta reflexión. Apunta a un aspecto que es el gran problema actual de la comunicación para el auténtico cambio social: no profundizar en las causas, no señalar a los responsables y no apuntar posibles acciones para transformar las estructuras que provocan estas desigualdades.
Aprovecho desde aquí para recordar que, más allá del espectáculo mediático, lo que realmente es necesario es poner en marcha iniciativas de presión política (también hacia los medios) y utilizar la comunicación como forma de difundir las propuestas de transformación que existen desde la sociedad civil y coordinar a los diferentes actores sociales para ponerse manos a la obra y dejarse de "apariencias".