Imatge del reportatge de Cuatro, 21 dias sin comer
Text cedit a Cicomunica per Laura S. Torné
“No es el mateix contar-ho que viure-ho, per això he deixat de menjar durant 21 dies”. Així començava divendres passat 21 días, un nou format audiovisual de Cuatro basat en el “periodisme vivencial”, programa que no ha deixat indiferents als qui tenim una mica de sensibilitat respecte a les malalties relacionades amb els trastorns de conducta alimentària (TCA).
La periodista Samanta Villar va evidenciar en “primera persona” que sent una persona malalta d’anorèxia i bulímia. Però, si una persona sana deixa de menjar 21 dies pot aproximar-se al que pateix una malalta de TCA? Aparentment, si. Bé, amb matisos. La periodista va ser molt clara i, aproximadament a la meitat del reportatge, va explicar a la webcam que l’acompanyava durant el seu experiment que mai podria arribar a imaginar el sofriment d’aquesta gent. Casi ens creiem el contrari.
El reportatge va tenir molt de Villar en una actitud d’ingrata sorpresa i lúcida desesperació davant les reaccions del seu cos al dejuni extrem. De que va servir el reportatge? Va sensibilitzar a la població d’aquesta problemàtica? O va ajudar a crear una imatge encara més obsessiva i pueril de la que ja es té de les persones que sofreixen aquest tipus de malaltia?
Calia mostrar com Pedro anava a vomitar després de menjar –mentre la càmera es quedava impacient–?
Calia mostrar la filla de la Carme menjant sola mentre la seva mare no era capaç de moure’s? Calia que ens mostressin com la Feli amagava i llençava el menjar?
Calia que la Macarena expliqués el seu primer pensament de rebuig cap a un ou fregit?
Perdoneu la comparació, em recordava la imatge del voltor impacient i la nena moribunda.
Quina idea ens transmeten els mitjans de comunicació del significat d’un TCA? El reportatge va fer una fotografia de la vida de sis persones que pateixen TCA, de totes, només una mostrava esperança i voluntat per sortir d’aquesta situació. La resta, semblaven gairebé casos perduts. Quasi tots els testimonis eren dones: dones dèbils, dependents, desesperades, vençudes. Princeses: casi boges, xiquetes espantades, capses buides, prostitutes negociadores del seu cos.
Els TCA, al igual que altres addicions, estan generats per un conjunt de factors com el context social i familiar, els trets psicològics i de caràcter del malalt/a, així com la pressió social d’una societat hermètica i competitiva que només valora la imatge i el triomf. A més, en la majoria de casos trobem un factor desencadenant: situació d’estrès, ruptura familiar, adolescència, etc. La conseqüència més visible del problema és la que tots coneixem: rebuig del propi cos i obsessió per controlar la dieta en múltiples formes i variants.
D’aquest conjunt de factors que provoca un TCA, què ens va mostrar el reportatge? Res.
Algú va parlar de la ineptitud del sistema públic sanitari per tractar-les? No.
Com hem d’entendre la conseqüència d’una malaltia si nos ens expliquen les seves causes? No ho podem entendre.
L’únic que hem entès són els desastres familiars que genera un TCA –per cert, potser alguns ja existien abans–, els comportaments obsessius dels malalts i la manca de recursos d’aquestes dones per lluitar contra la seva ment.
Aquestes dones, aquest home, i tots el malalts per un TCA són valents des del moment que prenen consciència de la seva malaltia i es plantegen fer un canvi en les seves vides. Cadascú dintre les seves possibilitats. No em sembla que aquest “reportatge experimental” ens mostrés aquesta idea.
Perdó, en els últims dos minuts d’un reportatge de més d’una hora la presentadora va concloure: les persones que sofreixen un TCA no són noies que volen ser models. Els TCA són problemes psicològics greus que han de ser tractats i sanats. Gràcies Villar, haver començat el reportatge pel final, no?
Una recomanació: 1espejo1000 ventanas
Per si voleu conèixer una altra forma, en positiu, d'apropar-se als TCA.
Text cedit a Cicomunica per Laura S. Torné
“No es el mateix contar-ho que viure-ho, per això he deixat de menjar durant 21 dies”. Així començava divendres passat 21 días, un nou format audiovisual de Cuatro basat en el “periodisme vivencial”, programa que no ha deixat indiferents als qui tenim una mica de sensibilitat respecte a les malalties relacionades amb els trastorns de conducta alimentària (TCA).
La periodista Samanta Villar va evidenciar en “primera persona” que sent una persona malalta d’anorèxia i bulímia. Però, si una persona sana deixa de menjar 21 dies pot aproximar-se al que pateix una malalta de TCA? Aparentment, si. Bé, amb matisos. La periodista va ser molt clara i, aproximadament a la meitat del reportatge, va explicar a la webcam que l’acompanyava durant el seu experiment que mai podria arribar a imaginar el sofriment d’aquesta gent. Casi ens creiem el contrari.
El reportatge va tenir molt de Villar en una actitud d’ingrata sorpresa i lúcida desesperació davant les reaccions del seu cos al dejuni extrem. De que va servir el reportatge? Va sensibilitzar a la població d’aquesta problemàtica? O va ajudar a crear una imatge encara més obsessiva i pueril de la que ja es té de les persones que sofreixen aquest tipus de malaltia?
Calia mostrar com Pedro anava a vomitar després de menjar –mentre la càmera es quedava impacient–?
Calia mostrar la filla de la Carme menjant sola mentre la seva mare no era capaç de moure’s? Calia que ens mostressin com la Feli amagava i llençava el menjar?
Calia que la Macarena expliqués el seu primer pensament de rebuig cap a un ou fregit?
Perdoneu la comparació, em recordava la imatge del voltor impacient i la nena moribunda.
Quina idea ens transmeten els mitjans de comunicació del significat d’un TCA? El reportatge va fer una fotografia de la vida de sis persones que pateixen TCA, de totes, només una mostrava esperança i voluntat per sortir d’aquesta situació. La resta, semblaven gairebé casos perduts. Quasi tots els testimonis eren dones: dones dèbils, dependents, desesperades, vençudes. Princeses: casi boges, xiquetes espantades, capses buides, prostitutes negociadores del seu cos.
Els TCA, al igual que altres addicions, estan generats per un conjunt de factors com el context social i familiar, els trets psicològics i de caràcter del malalt/a, així com la pressió social d’una societat hermètica i competitiva que només valora la imatge i el triomf. A més, en la majoria de casos trobem un factor desencadenant: situació d’estrès, ruptura familiar, adolescència, etc. La conseqüència més visible del problema és la que tots coneixem: rebuig del propi cos i obsessió per controlar la dieta en múltiples formes i variants.
D’aquest conjunt de factors que provoca un TCA, què ens va mostrar el reportatge? Res.
Algú va parlar de la ineptitud del sistema públic sanitari per tractar-les? No.
Com hem d’entendre la conseqüència d’una malaltia si nos ens expliquen les seves causes? No ho podem entendre.
L’únic que hem entès són els desastres familiars que genera un TCA –per cert, potser alguns ja existien abans–, els comportaments obsessius dels malalts i la manca de recursos d’aquestes dones per lluitar contra la seva ment.
Aquestes dones, aquest home, i tots el malalts per un TCA són valents des del moment que prenen consciència de la seva malaltia i es plantegen fer un canvi en les seves vides. Cadascú dintre les seves possibilitats. No em sembla que aquest “reportatge experimental” ens mostrés aquesta idea.
Perdó, en els últims dos minuts d’un reportatge de més d’una hora la presentadora va concloure: les persones que sofreixen un TCA no són noies que volen ser models. Els TCA són problemes psicològics greus que han de ser tractats i sanats. Gràcies Villar, haver començat el reportatge pel final, no?
Una recomanació: 1espejo1000 ventanas
Per si voleu conèixer una altra forma, en positiu, d'apropar-se als TCA.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario