Seminari Internacional sobre "Comunicació, desenvolupament i drets humans a la Mediterrània. Nous reptes en l'agenda internacional "

El I seminari internacional sobre "Comunicació, desenvolupament i drets humans a la Mediterrània. Nous reptes en l'agenda internacional ", organitzat per l’Observatori Mediterrani de la Comunicació (OMEC) va reunir el 3 i 4 de desembre a actors del sistema comunicatiu i de les institucions que treballen en cooperació al desenvolupament amb comunicadors socials. Així doncs, la comunicació per al desenvolupament comença a sonar a les Facultats de Periodisme i també entre el gremi. Un resum-valoració d'algunes de les ponències i debats que en sorgiren:

Responsabilitat social dels mitjans, un compromís amb la democràcia. mitjans per a la democràcia i democràcia per als mitjans
En aquesta taula Oriol Costa va iniciar la ronda de paraules destacant la Teoria de la responsabilitat social dels mitjans de comunicació, és a dir, la necessitat d’una regulació estatal a través de les lleis, a part de la pròpia autoregulació que els mitjans haurien d'assumir. Dels tertulians, Lea del Pozo, representant d’un periòdic que dies abans havia acomiadat a 17 treballadors, entre ells el seu cap i la persona a la que ella substituïa, es va mostrar bastant reticent a expressar la seva opinió sobre la manca de llibertat dels periodistes de mitjans generalistes. Cal destacar també la intervenció de David Nowbray, que va presentar el BBC World Service d’Àfrica i Àsia. Aquest projecte comunicatiu té els seus propis finançadors, principalment organismes internacionals multilaterals, i s’estructura en cinc àrees de treball: informes sobre desastres humanitaris, salut, sosteniment, canvi climàtic i governança. Destaquem el treball de governança que desenvolupen en països en conflicte o postconflicte com Bangladesh o Sierra Leone. El projecte comunicatiu parteix d’una enquesta als ciutadans on es pregunta quines necessitats comunicatives tenen (pors, demandes als governants, etc.), a partir d’aquí, es creen espais d’intercanvi entre polítics i ciutadania a través dels mitjans de comunicació. Alguns d'aquests programes han tingut tant èxit que han estat imitats per les televisions privades, augmentant així el nivell de qualitat general.

Comunicació per al desenvolupament i dret a la comunicació en l’agenda de la cooperació
En aquesta segona taula, la majoria d’intervencions foren de tècnics de grans organismes de cooperació, per tant, va faltar aterrar en alguns casos més concrets. Destaquem les ponències d’Adam Rogers, Warren Feek i Kity Warnok. Rogers, des d’una visió més institucional, la del PNUD, va definir els diferents significats de comunicació per al desenvolupament (CpD) i va explicar les seves eines comunicatives, que “combinades i ben definides, són la fórmula exacta que aconsegueix el desenvolupament: canal, missatge, audiència, resultats i avaluació”. Curiosament, Warren Feek de The Communication Initiative, en la seva exposició va comentar que aquesta era precisament l'antifórmula de la CpD. Al seu entendre, la CpD “ha d’afrontar els reptes i els problemes de desenvolupament en la societat”, i és la ciutadania qui utilitza els mitjans de comunicació i totes les eines comunitàries per aconseguir el canvi social. Kity Warnok va explicar el projecte de PANOS, una xarxa internacional que té com objectiu promoure la participació de les persones més desfavorides en l'espectre comunicatiu, mitjançant l'elaboració de productes comunicatius comunitaris. En concret, va explicar els projectes que estan desenvolupant comunitats locals a Madagascar, Regne Unit o el Senegal per tal de formar a grangers, promoure la prevenció del VIH o entrenar a periodistes, entre altres coses.

Dret a la informació i la comunicació a la mediterrània. Veus i silencis
En aquesta taula va destacar, en primer lloc, la intervenció de Jamil Azar d'Al Jazeera, el periodista va explicar que aquesta emissora de televisió per satèl·lit va ser fundada per Qatar. En l'actualitat la cadena, la qual té l’entrada vetada en països com l’Iraq post Sadam o Kuwait, encara és finançada per aquest estat, la qual cosa va suscitar comentaris que qüestionaven la independència d’aquesta televisió. Destaquem també la intervenció de Juan Montabes, president de la Xarxa d’Institucions Reguladores de la Mediterrània (RIRM) i del Consell Audiovisual d’Andalusia (CAA). Montabes va explicar els rols dels òrgans reguladors de l'audiovisual en la construcció de la mediterrània, fent un recorregut pel procés d’integració mediterrani des de la declaració de Barcelona (1995), passant pel Pla Nacional del Regne d’Espanya per a l’Aliança de les civilitzacions (2004) fins al Procés de Barcelona (2008). Així, va descriure amb detall la missió i objectius de la Xarxa d’Institucions Reguladores del Mediterrani (RIRM, sigles en castellà), on precisament hi ha tres consells de l’Estat Espanyol (Andalusia, Catalunya i Navarra), però cap d’ells d’àmbit estatal. La ponència va fer que es plantegessin diferents qüestions: És el Nord qui estableix com han de ser les regles d’organització d’aquest òrgan fronterer ? // La manca d'un òrgan regulador estatal demostra una feblesa democràtica. // Quin paper pot tenir un òrgan regulador dintre estats com Israel on els mitjans de comunicació treballen al ritme de la maquinària propagandística estatal? // Quin paper juguen aquests organismes davant els mitjans de comunicació privats?// Les respostes no eren sempre fàcils ni concretes.

Comunicació societat civil. Instruments per al canvi
De la quarta taula, destaquem en primer lloc la intervenció de Mª Luz Ortega Carpio, responsable d’Educació per al Desenvolupament (EpD) d’AECID, organització estatal que ha aconseguit ser punt de referència en aquest àmbit. Ortega va destacar que “la CpD no és només periodisme, implica a tota la societat activa en lluitar contra la pobresa i les desigualtats”. Els ciutadans han de ser motor de canvi des del seu coneixement i formació en valors. Finalment, destaquem la intervenció de Montse Santolino, responsable de CpD de la FCONGD i membre de la xarxa Cicomunica. Santolino va fer un resum sobre l’actual panorama de la CpD, destacant que el sistema català i estatal d’ajuda ignoren que poden existir projectes de comunicació participativa al Sud, o que la CpD pot utilitzar-se com eina per instaurar metodologies en els projectes. També va detallar el camí que les ONGD han de seguir per arribar a fer CpD: 1. Construir un model comunicatiu propi; 2. Redefinir la comunicació amb els mitjans; 3. Democratitzar la comunicació. En definitiva, parlava d’entendre la comunicació de les ONGD des de la seva “eficàcia cultural, educativa i transformadora”; utilitzant els mitjans de comunicació i en concret les TIC com eines d’encontre comunitari i de democratització; apostant per nous productes i organitzacions comunicatives que tinguin coherència entre allò que volem comunicar i el codi ètic de les ONGD. Quan es va parlar d’ONGD i de la seva feina en EpD/ CpD van plantejar-se bastants debats: Com podem saber l’impacte real del treball de les ONGD? // Les ONGD han d’invertir més en EpD i menys en fundraising. //Què és pot fer per canviar les dinàmiques dels mitjans de comunicació a l’hora de tractar la informació sobre el Sud o la cooperació internacional?// Per què, a l’hora de dissenyar projectes, no s’aprofiten les iniciatives que ja existeixen al Sud?// Santolino va tenir respostes per totes les preguntes i debats. Els comentaris del públic, però, ens van recordar, una vegada més, que encara queda molt per fer en la (de)construcció de la imatge que la societat té del sector i en la forma que aquesta tendeix a generalitzar sobre el treball de les ONGD.