Rosa María Alfaro: "La distància entre premsa i societat civil encara és excessiva"

L'entrevista que li vam fer a la Rosa María Alfaro quan va estar a Barcelona es va publicar al setmanari la Directa fa un grapat de setmanes (nº111, 15 d'octubre 2008), però fins ara no l'hem pujat on havia de ser sí o sí. Vam estar molta més estona parlant-hi, esperem poder oferir-ne fragments en vídeo aviat. Esperem que us agradi.



Què l’ha dut per aquí?
He vingut a conèixer el monstre per dins [riures], a la trobada de la Sociedad Interamericana de Prensa. Vinc a presentar un estudi sobre el tractament donat al desenvolupament a 41 diaris llatinoamericans.

Quina n’és la principal conclusió?
El primer que surt com a resultat és que avui dia la política és l’eix del periodisme escrit a Llatinoamèrica. De 7.000 notícies analitzades, més de la meitat es referien a política. No obstant, només el 13% parlen de desenvolupament i els seus protagonistes són majoritàriament homes adults. A més, la majoria són descriptives, amb poc espai per a l’anàlisi.

Quina novetat!
Sembla que als diaris hi ha una mena de càrrec de consciència que els fa obrir-se als temes del desenvolupament. S’han d’aprofitar aquests camins que s’han obert per anar col·locant aquests grans temes. L’estudi detecta diferències en el tractament segons el país. Per exemple, a Brasil l’èmfasi social és molt fort, mentre que a Perú aquest resideix en el creixement econòmic.

I quines són les grans recomanacions finals?
Una d’elles és començar a treballar els Objectius del Mil·leni, perquè segur que seran notícia. L’altra gran recomanació que es fa és la d’intentar apropar més la societat civil a la premsa. Encara hi ha una distància excessiva, malgrat fa 20 anys que estem discutint aquesta qüestió.

Els mitjans són institucions vigilants, mediadores o actors polítics?
Jo crec que són actors polítics, en el sentit que tenen la capacitat de denunciar actes de corrupció o de posar a debat lleis mal fetes o contradictòries. I no està malament que ho siguin, sempre que hi hagi pluralitat. Davant una realitat com la que estem vivint o t’endinses en aquesta societat i promous canvis possibles o vas a la guerra. I ja sabem què va provocar la confrontació total a Perú.

Com li explico a un estudiant de periodisme què és la comunicació per al desenvolupament?
Crec que hi ha una discussió estúpida entre periodistes i comunicadors. Tots són comunicadors, en realitat hauria de ser una sola professió amb especificitats. A Llatinoamèrica, tant uns com altres comencen a entendre el desenvolupament perquè han començat a proliferar especialitats en comunicació i desenvolupament; fins i tot a Perú una universitat està interessada en formar en periodisme i desenvolupament. El comunicador treballa en el camp amb la gent, les comunitats, els sectors amb dificultats. Al periodista se li ha de fer veure que la comunicació per al desenvolupament és molt més integral i oberta, no utilitza només mitjans. Nosaltres, per exemple, organitzem debats al carrer: posem ninots, dibuixos, llancem vídeos i discutim amb la gent què hem de fer enfront un problema. El periodisme ha de fer pressió, perquè també té una responsabilitat vers les problemàtiques que estem vivint.

Quina fou la seva primera gran experiència en aquest camp?
La primera experiència de Calandria va ser la realització de radionovel·les amb dones analfabetes d’un poble molt pobre. El final feliç era que elles sortien endavant, per elles, en ocasions fent fora els seus marits. Com que eren analfabetes, no hi havia guió: escoltaven cada episodi i decidien com continuar després de debatre-ho en grup. Tot ho treballàvem sense erigir-nos com els seus salvadors, sinó motivant i interpel·lant. Es generava un tipus de participació popular lluny de la que es parla avui. No es tracta que el poble parli i digui el que vulgui, sinó que pensi, debati i proposi.

Més, més...
Ara estem treballant molt el periodisme cívic. Els periodistes surten al carrer a preguntar a la gent quin creuen que és el principal problema a resoldre. Aquest, aleshores, es llença al debat públic gràcies als mitjans de comunicació. En una segona etapa, es debat amb la gent per què sorgeixen aquests problemes i en una última, què fer per solucionar-los. Finalment es crea una comissió que fa una proposta de canvi, coberta també pels mitjans.

El Banc Mundial també promou la comunicació, però per a quin desenvolupament?
Jo crec que ni s’ho pregunten. Per ells, només és una fórmula màgica per aconseguir diners. La paraula desenvolupament, com la de ‘canvi social’, és una paraula buida que pot dir qualsevol cosa. Tots els models de desenvolupament van fracassar a Llatinoamèrica. En aquest sentit, crec que els Objectius del Mil·leni són més precisos, et permeten fer propostes que no són models de societat, sinó valoracions que han d’estar en una societat. Això passa per redefinir la política, la responsabilitat de les empreses i la noció d’estat, en moments en què els governs estan més que perduts.

Per què la comunicació per al desenvolupament no ha despertat interès a Europa?
Perquè se suposen desenvolupats [riures]. El tema de la immigració pot suposar un repte en aquest sentit, ja que fins ara no s’està tractant com una qüestió de desenvolupament.

Aquí gastem en alfabetització mediàtica...
Em sembla un acte infantil. Jo el que veig és que el consumidor de mitjans en sap molt. Et diferencia un periodista de l’altre, un canal de l’altre. Sap que el programa que està mirant és dolent, de la mateixa manera que el que fuma sap que la cigarreta que fuma és dolenta. El que s’ha de fer és aprofitar aquesta capacitat per a donar-li un paper més actiu en exigir una major qualitat periodística o d’entreteniment. No és que la gent no sàpiga, sinó que nosaltres no sabem com es produeix la mediació que es gesta entre mitjans i audiència. Això és el que s’ha d’investigar, no ensenyar-li a veure la televisió.