Una de calç, una de sorra

El passat dimecres 17 de juny el programa "Sense Ficció", un dels seus objectius és emetre documentals de producció pròpia que han marcat estil a TV3, va emetre el reportatge “L'Olga, 10 anys després” que explica la història de l'Olga, una noia malalta d'anorèxia.

El reportatge té certa transcendència perquè dóna testimoni de la vida de la jove i del tractament que va seguir a l'Hospital Bellvitge de Barcelona i, així, descriu la seva evolució deu anys després d'iniciar el programa.

Cal destacar l'entrevista a Josep Toro, psiquiàtric i professor emèrit de la UB. En la seva intervenció destaca que “l'Olga no ha tingut una evolució bona, però representa un petit grup de pacients amb anorèxia nerviosa. Aquesta és una evolució minoritària. La majoria de pacients, sobre un 30% es cura del tot (...).” També parla d'algunes de les causes que potencien la malaltia: la genètica, la pressió social per estar prim, etc. Tot i que hi destacaríem altres factors importants com l'educació o la cultura apresa.

El tractament de la malaltia és molt més respectuós que el del reportatge emès per Cuatro ara fa uns mesos, però, una vegada més, no es qüestiona un tipus de tractament (públic) que basa l'alta mèdica en aconseguir una xifra de pes. L'Olga aconseguia l'alta si pesava 49 kilograms, ni un gram més ni un menys. D'altra banda, les malaltes d'anorèxia són titllades, en algunes declaracions, com a éssers puerils i superficials: “Pobresa d'esperit, aquesta noia es troba sola, té pocs recursos (...) com si estigués rodejada d'ombres”; “ Tu ara seguiràs sent més prima que la majoria de les teves amigues; però una altra cosa és ser més o menys maca, això és una altra història que no té res a veure amb el pes”, deien membres de l'equip terapèutic professional.

El més fort del reportatge va ser la publicitat que el seguia immediatament, una guapíssima Paz Vega anunciant “Satisfacción”, un nou iogurt que ajuda a l'actriu a arribar al següent àpat amb menys apetit. El primer desnatat que et calma per més hores. Iogurt difícil de pair després de la sobredosi de realitat injectada pel documental.

Precisament el pare de l'Olga comentava al reportatge que li agradaria que “algun dia un pare/mare em telefoni explicant que gràcies al programa la seva filla no ha caigut en la malaltia”. Tan de bo pugui ser així, segur que ha ajudat a moltes famílies. Però, és només aquest tipus de reportatge el que pot contribuir a disminuir els casos d'anorèxia? Les televisions no han de tenir ètica a l'hora d'emetre anuncis? Tot si val per tal de tenir ingressos publicitaris? Caldria pensar-hi o repensar-hi.

Si quieres leer el artículo en español, puedes traducir el texto en este portal o traducir toda la portada de CiComunica al idioma que prefieras utilizando el gadget que encontrarás en la columna de la derecha.